14.5.08

UTOPIA 79

Un got d'aigua i un ou. Els nens de Nicaragua, durant la Pasqua, seguien aquesta tradició, la d'abocar l'ou fresc dins de l'aigua i deixar-lo reposar al sol per observar, més tard, quines formes havia dibuixat i llegir-hi el seu futur. Però aquest joc s'ha perdut. Després de la revolució sandinista, viscuda entre finals dels '70 i primers dies dels '80, sembla que els nens no tinguin somnis a complir.

El director català Joan López Lloret, ha construït un interessant recorregut a aquells dies de somni i desil·lusió de la lluita sandinista. Per fer-ho, a Utopia 79, ha recorregut a testimonis de catalans que, descontents amb com s'havia dut a terme la transició espanyola, van decidir viatjar a Nicaragua i col·laborar i viure la seva revolució. A banda d'ells, entre qui destaca la figura de Walter Tauber, periodista que treballà com a corresponsal durant aquella època al país, també n'és protagonista el poble nicaragüenc. Gràcies a la col·laboració amb el Institut Nicaragüense de Cine, principal productor de films propagandistes revolucionaris d'aleshores, el film compta amb un extens recull d'imatges que testimonien el període.

Naixem, creixem, ens reproduïm i morim. Una revolució fa el mateix. Els somnis es conceben, es fan grans, es realitzen... i un dia desapareixen. Mirar enrere, mirar cara a cara a un somni viscut i perdut, no deixa de ser, contradictòriament, esperançador.
Un documental de regust amarg on falta una mica de contextualització.





Al Cine Maldà de Barcelona.

10 anys sense ulls blaus, sense La Veu


Ens va deixar. Avui fa deu anys. Albert Frank Sinatra, d'origen italià però nascut als EUA, va morir el 14 de maig de 1998 a Los Angeles. El que va fer abans ho sap tothom.
Aquesta no és una entrada per explicar la seva figura. Només és per recordar-la.

Costa triar-ne una, però aquesta és una de les meves preferides.

11.5.08

Intrusos?

Una realidad incómoda. Aquest és el títol d'un article de Jordi Puntí que em va arribar retallat en un sobre per part d'un tiet orgullós de què la neboda es vulgui dedicar al periodisme cultural. El bon home m'havia observat llegint El misteri de l'amor, de Joan Miquel Oliver, la meua tria de Sant Jordi. Va creure, doncs, que l'article de El Periódico seria del meu interès.

Jordi Puntí se situa al 1993 quan Irvine Welsh va ser descobert i elogiat després de publicar Trainspotting. L'escriptor escocès va esdevenir la nova joia de la corona de la literatura del Regne. I com? Doncs, com es llegia a The New Republic, utilitzant "el llenguatge en tots els nivells per contar una història". Era, en la versió en anglès, una barreja de parla oral escocesa i argot juvenil incomprensible per a qui no fos natiu.
El record d'aquells dies va tornar-li a la memòria al columnista amb la discòrdia que el de Sóller ha sembrat. Oliver ha rebut les pitjors crítiques amb retrets com utilitzar "una llengua empobridora, plena de paraules en castellà i amb decisions ortogràfiques discutibles com escriure en minúscula després del punt i seguit", tal com recull Puntí.
I què?
La nostra parla és idèntica a la descrita per llibres i manuals de català estàndard? No tenim una llengua més rica que la recollida en diccionaris? No ens encanta comparar com diem les coses els d'aquí i els d'allà? Que si la fred, el meu mare, les safranòries i trempar s'amanida. Doncs sí, ens encanta.
Joan Miquel Oliver, però, no fa un ús arbitrari de tots aquests recursos lingüístics. Utilitza el seu llenguatge, el mateix de les lletres d'Antònia Font, perquè el seus personatges són reals, no erudits de la llengua. I quan els seus personatges pensen, no ho fan en majúscules, coma i punt i seguit. Pensen a raig, els pensaments comencen i queden tallats, el nostre caos i desordre mental. I Puntí diu: "El novel·lista no té per què donar explicacions a ningú amb la normativa lingüística i, justament perquè crea un món propi, pot decidir amb quins materials farà que aquest món sigui versemblant". I li dono la raó.
Doncs també. També m'encanta aquest món surrealista sostingut amb pinces de versemblança creat per l'Oliver, tan divertit i tràgic que m'impedeix fer-ne una lectura continuada perquè tinc por que se n'acabin les pàgines i perquè vull temps per gaudir de les històries i situacions que s'hi recullen. Que la terra catalana és plena d'artistes llunàtics i interestel·lars que semblen enfumbresse'n de la vida, de la correcció i del tocar de peus a terra acadèmic i que potser ja seria hora de considerar el llunatisme com a qüestió d'orgull nacional i fer del Mestre Portet, Oliver, Riba i Sisa els nostres herois. Però això ja forma part d'una altra croada.


Gracias i desgracias de Internet. Aquest és el títol d'un article de Victoria Combalía que ens va arribar en forma de fotocòpia per part del professor Perceval. El bon home ens havia manat crear un blog de cultura per a l'assignatura i va creure que l'article sobre crítics internàutics sense llicència podria ser del nostre interès.

La professora d'art fa una dura crítica a la capacitat d'emmagatzematge massiu i sense control que ofereix Internet, democratització -l'anomenen alguns- que pren el ceptre als qui fins ara manaven què era art i què no i tenien potestat absoluta per criticar obres d'amiguets o d'enemics. Segons Combalía, a Internet s'uneix "la ignorància amb l'egoisme i aquest amb el mal gust i aquest amb les normes que imposa el poble inculte" que culmina amb el "domini dels simis, és a dir, dels amateurs".
La passada Setmana Santa vaig estar a Màlaga i vaig visitar el Museu Picasso de la ciutat. A pocs metres de nosaltres una nena d'uns cinc anys anava agafada de la mà de la seva mare mirant les "taques" que Picasso havia deixat en aquells llenços. La marreca, que encara és un simi que no ha rebut l'adoctrinament academicista, es va passar tota l'estona dient: "¡Mamá! ¿Qué eh ehto?". I la mamá es va passar tota l'estona responent "Un plato con naranjah, ¿no lo véh?". I no, la nena no ho veia ni ho apreciava i acabava per dir-li a la mare que l'estava enganyant i que s'ho inventava. Totes les dones dels retrats li semblaven horriblement lletges i no entenia què hi feien en un museu.
No tinc res contra Picasso. El trobo un geni tot i que no sé si em penjaria gaires obres seues a casa. Però la situació em va posar de manifest la qüestió important de la perspectiva en la percepció d'una obra. Potser sí que a la nena li cal saber que Picasso va suposar tota una revolució en la Història de l'Art... però ella tenia tot el dret del món a que no li agradés i a avorrir-se. Perquè a dir que ens agrada o no sempre hi som a temps i sempre tindrem raó. Perquè és la nostra, perquè l'art és expressió i l'expressió és intuïtiva, animal. Mai millor dit, fauvista. I els sentiments ferotges no n'haurien d'entendre de gàbies de conceptes mil·limetrats.


Capquadrats de la llengua i de les arts acaben semblant quatre gossos rabiosos enfadats amb els qui entren al seu territori marcat pel pixum. Però el pixum fa pudor i potser ja és hora que hi arribi aire fresc. Haurien d'aprendre'n, de la multiperspectiva picassiana.

29.4.08

Titelles al carrer! (Fira de Teatre de Titelles de Lleida, 1 al 4 de maig)

Festes, fires i festivals. Aquesta és la manera amb què Lleida acull la primavera. Tot comença amb la Mostra de Cinema Llatinoamericà i acaba amb la Festa Major i el popular Aplec del Caragol. Però enmig de tot plegat és on es troba la proposta que més agrada a la quitxalla: la Fira de Teatre de Titelles de Lleida.

Aquesta mostra va començar l’any 1990 de la mà del Centre de Titelles de Lleida. Ara es troba en la XIX edició, consolidada com la mostra catalana més important.
Cada primer cap de setmana de maig, places, teatres i biblioteques s’omplen de putxinel·lis, marionetes, titelles, petits i grans. Com a avís d’aquesta invasió massiva de ninots i gent, l’eix comercial exhibeix als seus aparadors les titelles que han fet els nens i nenes de la ciutat a les escoles.

Durant els quatre dies que durarà aquest any la mostra –de l’1 al 4 de maig- s’exhibiran obres de companyies catalanes, espanyoles i internacionals. Any rera any, les produccions que s’esperen amb més expectació són l’estrena de l’últim espectacle del Centre de Titelles de Lleida així com les obres del País Basc, destacades per la seva bellesa tant estètica com del relat.

En aquest festeig per a programadors i vianants, però, no només es troben propostes per a nens. Les titelles convencionals es mesclen amb el clown, les projeccions... i atreuen, també, a grans i és que, com al cinema, hi ha obres per a totes les edats... i d’altres que no ho són tant.

A part de fer el badoc pel carrer i asseure’s allà on hi ha un lloc buit o on sembla que començarà un espectacle, els lleidatans i la gent forana que s’acosti a la festa podran gaudir, com cada any, del mercat artesanal de titelles situat davant de la Catedral.

18.4.08

Modigliani i el seu temps


“El hombre que no es capaz de extraer continuamente de su energía nuevos deseos, e incluso un individuo nuevo, ni de derribar todo lo que ha quedado viejo y podrido para reafirmarse, no es un hombre: es un burgués, un boticario, un cualquiera”.
Amedeo Modigliani, pintor.



Modigliani (Livorno 1984 - París 1920) era un bell jove italià que l'any 1906 va aterrar a París perquè havia sentit a parlar del bullici artístic que allà si hi vivia. Aleshores tenia 21 anys. Pintava des dels 14 i des dels 18 arrossegava una tuberculosi.

S'instal·là al Bateau-Lavoir, una casa d'artistes situada al Montmartre. La butte ("altell" en francès, nom popular del turó del Montmartre) era el centre bohemi i artístic més productiu de la ciutat. La convivència amb artistes com Brâncusi, Derain, Picasso o Rivera va proveir-lo bastament de tècniques, punts de vista, influències. Amb el malagueny descobrien i admiraven les màscares africanes que s'exposaven al Trocadéro. De Cézanne n'aprenia la creació dels volums a través del color i amb Brâncusi polia el seu talent en l'escultura, faceta poc coneguda i curta de Modigliani que va haver de deixar pels problemes respiratoris que li causava la pols.

Modigliani vivia i vivia ràpid. Estava malalt, la seva salut era dèbil. I s'afanyava a perdre-la amb l'alcohol i l'haixix. Però ell n'era conscient: mai deixava res per l'endemà. Els retrats els feia en una o dues sessions i mai els retocava. No obstant, els qui van ser els protagonistes dels seus llenços afirmaven que semblava que els hagués despullat l'ànima.

Modigliani era també un casanova. La seva bellesa i el seu savoir faire -quan no es veia ennuvolat per l'usual baf d'embriaguesa- seduïa a totes les dones. Però les seves relacions van ser tan tenebroses com els ambients on es movia. Beatrice Hastings va ser una de les companyes que més li durà però no fou la última. Jeanne Hébuterne, una jove estudiant de 18 anys que havia posat pel seu amic Foujita, va ser qui el va acompanyar fins que va morir. Modi, tal com l'anomenaven els seus amics, havia demanat permís al govern francès per contraure matrimoni amb la jove. El permís, però, no va arribar a temps: poc després que el demanés Amedeo moria a París a causa de l'empitjorament del seu estat de salut. En morir, l'any 1920, no només va deixar la seva obra artística com a llegat: de la unió amb Hébuterne en nasqué, pocs mesos abans de la mort del pintor, la petita Jeanne Modigliani. La nena pràcticament no va conèixer el seu pare. Ni tampoc a la seva mare: Hébuterne va suicidar-se dos dies més tard del traspàs d'Amedeo.


Amedeo Modigliani
Nu recolzat, 1917
Staatsgalerie Stuttgart

A "Modigliani y su tiempo", retrospectiva del pintor emplaçada al Museu Thyssen-Bornemisza i a la Sala d'Exposicions Caja Madrid de Madrid, li queda un mes de vida. La doble exposició recull una extensa mostra del seu treball així com obres dels seus mestres i amics.

La qualificació? Un 10 sobre 10, un 100 sobre 100. Un EXCEL·LENT amb majúscules, immens i enorme. Els seus quadres i escultures, sublims. Les explicacions són justes i entenedores, les obres que acompanyen a les de Modigliani són excepcionalment adequades per il·lustrar les influències, les corrents parisenques de principi de segle passat. És un trencaclosques de bells colors, d'ulls ametllats, colls torts, galtes dolçament ruboritzades i blaus grisosos que encaixen a la perfecció, que commouen, que colpeixen per freds i per pintats amb desmesurada passió.

Poder observar el traç de les seves pinzellades és un dels moments més feliços de la meva vida, comparable a ser als peus de la Niké de Samotracia o que la lluentor dels quadres de Klimt -al costat d'obres de Schiele, Moser i Kokoschka- dibuixi taques clares a la teva cara i a la teva roba. Una de les millors exposicions que servidora a vist mai. Servidora que porta temps empaitant Modigliani per Europa, sense massa èxit fins el passat més de març.




2.4.08

Resos per compartir una barca. O ser marit i muller.

Mil años de oración (A thousand years of good prayers) és la història amb què Wayne Wang va guanyar la Concha d'Or a la Millor Pel·lícula en la passada edició del Festival de Cinema de Sant Sebastià. El film arriba aquest divendres als cinemes.

El Sr.Shi (Henry O) arriba a EUA. Visita la seva filla, Yilan (Feihong Yu), que fa 12 anys que va marxar de Xina. Lluny de la idea de vida que aquest pare desitja per la jove, ella s'acaba de divorciar. Shi no entén res: ni perquè la seva filla ha perdut el marit, de què li has servit l'educació xinesa que ha rebut, per què no és feliç al país on els somnis es fan realitat... ni per què ell no ha estat bon pare. Davant de l'allau de preguntes i el control que aquest intenta exercir el jubilat sobre la filla madura i adulta, Yilan només fa una cosa: ésser esquiva. El pare suposa una nosa però, tard o d'hora, els motius del divorci de la filla i les impressions de tots dos, acabaran sortint a la llum. Cal, com diu la dita xinesa que inspira el nom de la pel·lícula, molt camí per arribar a la confiança, per a que dos punts es toquin.

Tot i que soni a tòpic, als xinesos els costa dir el què senten. Potser es per això que l'acció de la cinta es concentra en els últims cinc minuts d'una hora i mitja de projecció. Però no hi fa res: la resta del relat és un entendridor recull dels moments que Shi viu a Amèrica, alguns d'ells, molt divertits.

Wang recollint el guardó i el tràiler, en alemany:



A partir del divendres 4 d'abril. Als Verdi.

En cualquier otra parte, d'Àlex Mañas

Aquest cop només puc començar l'entrada demanant perdó per no haver fet la recomanació just haver arribat a casa des del Versus. I és que, l'obra s'ho mereix i queden ben pocs dies per gaudir-la.

En cualquier otra parte. Aquest és el títol que porta l'obra d'Àlex Mañas representada al Versus Teatre. Una història de la crueltat, de l'entrada al sistema, del sistema. De la mà d'Horacio (Roger Coma) i Felipe (David Selvas), dos pseudopolicies, controladors de l'ordre i de l'estabilitat de la societat en la que creuen. Nit rere nit, són els encarregats de vetllar les urbanitzacions dels rics i de depurar, un cop els arriba l'ordre, a aquells que consideren escòria. A sang freda.

Són cults, divaguen sobre el sentiment d'identificació, sobre la societat a protegir, sobre l'amenaça -diuen- que representen els immigrants. Divaguen a dues veus: la fosca i ferma de Felipe, el policia dolent, i la ingènua d'Horacio, insegur fins a la medul·la. Amb tot, les dues veus transmeten el mateix: la por de perdre, la por de no ser prou i perdre tota la riquesa i l'estabilitat establerta amb l'arribada de nouvinguts d'altres països. Una mostra més d'allò que veiem sovint: els límits morals i ètics que "s'obliden" per entrar dins del sistema tot i no creure en ell. O si més no, dubtar-ne.

A banda d'un text amè i que, sota l'aparença de senzillesa i simplicitat amaga un rerefons molt profund, el més lloable és la gran feina d'interpretació dels actors -i mira que, en un pricipi, parlant en castellà, costa creure-te'ls. Els personatges són perfectes, rodons, contrapesos mutus que avancen desfilassant idees, sensacions, emocions. Un treball actoral amb una execució impecable. Mèrit que no només recau en els dos personatges masculins: el paper de Julia Hatlama representat per Carmela Poch no deixa de ser colpidor. La tensió del seu cos, la seva veu entretallada, les seves llàgrimes... remouen l'estòmac i la consciència de tots els espectadors.


En cualquier otra parte, Premi de Teatre 2006 de SGAE, acaba les seves funcions el proper dia 6 d'abril.