Jordi Puntí se situa al 1993 quan
Irvine Welsh va ser descobert i elogiat després de publicar
Trainspotting. L'escriptor escocès va esdevenir la nova joia de la corona de la literatura del Regne. I com? Doncs, com es llegia a The New Republic, utilitzant "el llenguatge en tots els nivells per contar una història". Era, en la versió en anglès, una barreja de parla oral escocesa i argot juvenil incomprensible per a qui no fos natiu.
El record d'aquells dies va tornar-li a la memòria al columnista amb la discòrdia que el de Sóller ha sembrat. Oliver ha rebut les pitjors crítiques amb retrets com utilitzar "una llengua empobridora, plena de paraules en castellà i amb decisions ortogràfiques discutibles com escriure en minúscula després del punt i seguit", tal com recull Puntí.
I què?
La nostra parla és idèntica a la descrita per llibres i manuals de català estàndard? No tenim una llengua més rica que la recollida en diccionaris? No ens encanta comparar com diem les coses els d'aquí i els d'allà? Que si
la fred,
el meu mare, les
safranòries i trempar s'amanida. Doncs sí, ens encanta.
Joan Miquel Oliver, però, no fa un ús arbitrari de tots aquests recursos lingüístics. Utilitza el seu llenguatge, el mateix de les lletres d'
Antònia Font, perquè el seus personatges són reals, no erudits de la llengua. I quan els seus personatges pensen, no ho fan en majúscules, coma i punt i seguit. Pensen a raig, els pensaments comencen i queden tallats, el nostre caos i desordre mental. I Puntí diu: "El novel·lista no té per què donar explicacions a ningú amb la normativa lingüística i, justament perquè crea un món propi, pot decidir amb quins materials farà que aquest món sigui versemblant". I li dono la raó.
Doncs també. També m'encanta aquest món surrealista sostingut amb pinces de versemblança creat per l'Oliver, tan divertit i tràgic que m'impedeix fer-ne una lectura continuada perquè tinc por que se n'acabin les pàgines i perquè vull temps per gaudir de les històries i situacions que s'hi recullen. Que la terra catalana és plena d'artistes llunàtics i interestel·lars que semblen enfumbresse'n de la vida, de la correcció i del tocar de peus a terra acadèmic i que potser ja seria hora de considerar el llunatisme com a qüestió d'orgull nacional i fer del
Mestre Portet, Oliver,
Riba i
Sisa els nostres herois. Però això ja forma part d'una altra croada.
Gracias i desgracias de Internet. Aquest és el títol d'un article de
Victoria Combalía que ens va arribar en forma de fotocòpia per part del professor Perceval. El bon home ens havia manat crear un blog de cultura per a l'assignatura i va creure que l'article sobre crítics internàutics sense llicència podria ser del nostre interès.
La professora d'art fa una dura crítica a la capacitat
d'emmagatzematge massiu i sense control que ofereix Internet, democratització -l'anomenen alguns- que pren el ceptre als qui fins ara manaven què era art i què no i tenien potestat absoluta per criticar obres d'amiguets o d'enemics. Segons Combalía, a Internet s'uneix "la ignorància amb l'egoisme i aquest amb el mal gust i aquest amb les normes que imposa el poble inculte" que culmina amb el "domini dels simis, és a dir, dels
amateurs".
La passada Setmana Santa vaig estar a Màlaga i vaig visitar el
Museu Picasso de la ciutat. A pocs metres de nosaltres una nena d'uns cinc anys anava agafada de la mà de la seva mare mirant les "taques" que
Picasso havia deixat en aquells llenços. La marreca, que encara és un simi que no ha rebut l'adoctrinament academicista, es va passar tota l'estona dient: "
¡Mamá! ¿Qué eh ehto?". I la mamá es va passar tota l'estona responent "
Un plato con naranjah, ¿no lo véh?". I no, la nena no ho veia ni ho apreciava i acabava per dir-li a la mare que l'estava enganyant i que s'ho inventava. Totes les dones dels retrats li semblaven horriblement lletges i no entenia què hi feien en un museu.
No tinc res contra Picasso. El trobo un geni tot i que no sé si em penjaria gaires obres seues a casa. Però la situació em va posar de manifest la qüestió important de la perspectiva en la percepció d'una obra. Potser sí que a la nena li cal saber que Picasso va suposar tota una revolució en la Història de l'Art... però ella tenia tot el dret del món a que no li agradés i a avorrir-se. Perquè a dir que ens agrada o no sempre hi som a temps i sempre tindrem raó. Perquè és la nostra, perquè l'art és expressió i l'expressió és intuïtiva, animal. Mai millor dit, fauvista. I els sentiments ferotges no n'haurien d'entendre de gàbies de conceptes mil·limetrats.
Capquadrats de la llengua i de les arts acaben semblant quatre gossos rabiosos enfadats amb els qui entren al seu territori marcat pel pixum. Però el pixum fa pudor i potser ja és hora que hi arribi aire fresc. Haurien d'aprendre'n, de la multiperspectiva picassiana.
Un got d'aigua i un ou. Els nens de Nicaragua, durant la Pasqua, seguien aquesta tradició, la d'abocar l'ou fresc dins de l'aigua i deixar-lo reposar al sol per observar, més tard, quines formes havia dibuixat i llegir-hi el seu futur. Però aquest joc s'ha perdut. Després de la revolució sandinista, viscuda entre finals dels '70 i primers dies dels '80, sembla que els nens no tinguin somnis a complir.
