27.2.08

Distorsions de la realitat (“Reflexos” d’Albert Casanovas Blay, Betu)


Pot semblar que, d’entrada, la voluntat d’un fotògraf és immortalitzar la realitat, reproduir-la. Pot semblar paradoxal que un home, dedicat a la fotografia, en comptes de reproduir aquesta realitat, busqués en ella la distorsió natural que la confon, que la mescla, que la dissol.

Reflexos és l’exposició de fotografies que Albert Casanovas Blay, Betu, feia als jocs de llum damunt l’aigua, a un mosaic canviant i irrepetible on els colors es combinen imprevisible i sorprenentment davant de l’objectiu. Betu, que havia treballat com a fotògraf per a nombroses entitats, és homenatjat amb aquesta mostra pels seus excompanys del Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona després de la seva mort el passat mes de setembre.

En els seus anys de carrera, l’Home dels barrets –sobrenom que es va guanyar amb la pila que en tenia–, ha deixat una basta col·lecció d’imatges. Les que composen aquesta mostra resulten un estímul important per al públic que intenta trobar, incessantment, la relació dels colors i les formes que s’insinuen entre onades i la realitat. I és que és curiós veure com la pròpia realitat es manipula sense cap ajuda de cap periodista.

Reflexos es pot visitar fins el 17 d'abril al Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona (Bon Pastor, 5), de dilluns a divendres, de 9 a 19h. L’entrada és gratuïta.

OOO i ^^: mecenatge políticocultural?

Si la Madonna es vesteix de cowgirl el món sencer la imita i es compra botes punxegudes. Si el Beckham es posa brillants a les orelles, tots els homes se les foraden per posar-se'n ells també. Si els famosos ens dicten les modes, per què no ens haurien de dictar el vot?

Les capelletes, les influències, les simpaties... han estat sempre presents. El seu efecte en la societat, però, queda ampliat per l'altaveu de la societat de masses. La identificació de milers de persones amb un sol artista és un recurs fàcil i barat a utilitzar en una campanya electoral o en qualsevol altra causa (vegi's actes benèfics).

Però no, no en tenim prou en què la Lucrecia canti en els nostres mítings. Ara també volem que creïn un producte per a la nostra campanya, per al nostre suport. Aquesta estratègia electoral es pot veure tan a EUA com a Espanya amb el Yes, we can de Will.i.am (dins de la campanya Obama vOte hOpe) i el Defender la Alegría del PAZ (Plataforma de Apoyo a Zapatero, que ha popularitzat el símbol ^^). Ambdós vídeos esperen que la participació de cares conegudes convenci al públic que els és admirador que aquella formació política és la millor. Argument persuasiu? Zero, o com a mínim d'escassa qualitat. Abans els poderosos eren els mecenes dels artistes. Ara són aquests els que els donen la posició de poder?

Altra cosa succeeix quan un partit utilitza una cançó d'un artista sense la seva autorització. No és el primer cop que passa. L'últim li ha tocat al cantant Manu Chao: segons explica en un comunicat al seu web, el cantant pensa denunciar el PP per incloure la seva cançó "La trampa" en un vídeo electoral del PP d'Astúries. Chao no està només en desacord de l'ús de la cançó per la manca d'autorització sinó per la tergiversació que se n'ha fet el missatge. El compositor és una icona musical del moviment antiglobalització, gens afecte al ideari dels populars, motiu pel qual no entén perquè s'ha triat part de la seva obra per il·lustrar el vídeo.

Comunicat de Manu Chao publicat al seu web el dia 2 de març de 2008

Fue una muy desagradable sorpresa el descubrir hace un par de días que el Partido Popular utilizó de manera totalmente ilegal y sin ningun permiso previo la cancion La Trampa, escrita por mí e interpretada en buena amistad con Tonino Carotone.Con el agravante de hacerlo para un vídeo partidista, electoralista y denigrante para terceros.Es de notoriedad pública que no tengo ninguna simpatía por el Partido Popular. Tampoco ellos nunca se cortaron en respaldar varias criticas a mi forma de ser o a mi trabajo. Entonces, lo que yo trato ahora de entender es porque el Partido Popular se toma la licencia divina de utilizar la obra de gente que no le gusta. Y desde luego, por qué en su gran cruzada por una "normalidad" rancia, absurda e incomprensible, el Partido Popular se permite utilizar la música e interpretación de artistas que nunca se definieron como normales. ¿Será que artistas "normales" según los criterios del PP no existen? Puede ser que sí, puede ser que no; no lo sé ni me importa, porque al fin y al cabo todo acabaría en un debate estéril y sin futuro. Pero hoy en concreto estoy bien seguro de que esa persona idealizada e irreal que ellos sueñan no soy yo. Y ya que estamos, desde estas líneas hago un llamamiento a que vayamos tod@s a votar el domingo por cualquier partido que no sea el Partido Popular y evitar así lo peor que nos pueda pasar a tod@s estos próximos cinco años.

Siempre atento y feliz día (...dentro de lo que cabe...),
Manu Chao


Fragment del vídeo del PP que inclou "La trampa" de Manu Chao






"Mor i seràs lliure" o de jugar de camí a l'escola (Buda explotó por vergüenza)


Baktai (Nikbakht Noruz) té 6 anys i una il·lusió gegant d'anar a l'escola per aprendre a llegir i conèixer contes divertits. És el seu somni però a l'Afganistan és difícil que els somnis es converteixin en realitat, sobretot quan no tens llibreta, ni llapis, ningú et compra els ous i no pots trobar l'escola perquè ets incapaç de seguir el camí que et marca el sol perquè t'enlluerna... I perquè el terra està ple de mines antipersona, els talibans van destruir fa poc la imatge de Buda que tenies com a veïna i la brega entre aquests i els americans és el pa de cada dia i el que alimenta, fins i tot, l'imaginari dels nens que juguen de camí cap a l'escola.

Buda explotó por vergüenza (Buda as sharm foru rikht) és la pel·lícula iraniana d'Hana Makhmalbaf -de només 19 anys- que explica, amb comicitat, el drama de la vida de la població afganesa. Els ulls de la petita, que no distingeix ente el joc i la vida i no sap valorar la gravetat de les situacions, són el particular prisma des que l'espectador observa aquest món complex i tens. La dolçor, tendresa i ingenuïtat de la protagonista contrasta amb la crueltat del món adult que els petits imiten incessantment. La senzillesa del relat amaga la troca ben embolicada sobre la que es basteix la trama que arrenca rialles i plors al cor tan si explota una bomba o si un quadern és esqueixat. L'estètica documental, els plans tancats... aproximen a l'espectador a aquesta ficció tan realista i plena de sentiment.

Als cinemes Verdi de Barcelona a partir del 29 de febrer.



22.2.08

Da capo al fine

L’engranatge. Del principi a la fi. Processos, procediments, instruccions. De pe a pa. Al cap i a la fi, burocràcia que alenteix, regula, garanteix, oficialitza voluntats. Això que ens sona tan proper no és un problema nou.

Cort d’Heian (794-1185 d.C.), Japó. Fujiwara To Korechika es lleva un dia amb el propòsit d’acabar amb la tendència dels nobles de tercer rang de dur un pentinat que no els corresponia. Amb aquest propòsit, escriu una carta al consell d’estat reclamant les mesures necessàries per tallar la situació. Així es posa en marxa l’engranatge imprescindible per donar validesa a la proposta i proclamar-se l’edicte prohibitiu d’aquest pentinat per aquest col·lectiu... dos anys més tard que el dia en què Fujiwara To Korechika es lleva amb el propòsit d’acabar amb la tendència dels nobles de tercer rang de dur un pentinat que no els corresponia. Ara, dos anys més tard, les coses han canviat i l’edicte que estipula el nou pentinat ha quedat desactualitzat i Fujiwara redactarà una carta per a que es corregeixi l’error.


Aquesta historieta, corresponent a una civilització on la cultura era utilitzada com a instrument per a la distinció, posa de manifest i ridiculitza la ineficàcia d’uns processos lents i desenvolupats amb poca previsió de futur que podem il·lustrar tant amb l’obsolescència de les infrastructures públiques com amb el disseny dels plans d’estudis universitaris. Quan això passa –i passa molt sovint perquè els encarregats d’orquestrar tota la pesca pocs cops es posen en el lloc de per a qui l’orquestren i miren més enllà dels seus nassos– tot ha de tornar a començar. Da capo al fine.

21.2.08

Despietat humana (En un mundo libre..., Ken Loach)

El proper divendres s’estrena als nostres cinemes En un mundo libre... (It's a free world...), la última pel·lícula del director Ken Loach. Aquest cineasta ens acosta, un cop més, una història de temàtica social -aquest cop basada en l’explotació laboral dels immigrants al primer món- en què les paraules “lluita” i “llibertat” es converteixen en els estendards del seu discurs.


Angie (Kierston Wareing), una mare soltera de 33 anys, decideix, amb l’ajuda de la seva amiga Rose (Juliet Ellis), muntar la seva pròpia empresa de contractació temporal d’immigrants. Amb la seva experiència, el seu savoir faire i una moto, en poc temps subministren treballadors a un bon grapat d’empreses. Això sí, sense cap tipus de llicència ni regulació estatal més enllà dels permisos de residència dels seus empleats.

Angie no és la millor mare que podria tenir Jamie però l’afany de la mare per a que no falti de res al nen és un motor extraordinari per a la nova empresària que, aviat, es començarà a veure envaïda per una despietat d’acció paradoxalment humana i plena de bona fe, nascuda i morta de l’empatia.

Estafes, agressions, desil·lusions... són el carburant per als 90 minuts d’aquest film realista i –per tant– angoixant que no deixa cap bri de temps per al descans i la tranquil·litat de l’espectador. Aquest reflexiona sobre ètica i desigualtats mentre comparteix patiment amb la situació cada cop més enrevessada en què es troba Angie en aquest món lliure i salvatge on les normes existents semblen ser-hi per ser transgredides.

Al cap i a la fi, una pel·lícula amb un missatge dur però necessari de ser escoltat. Un missatge dur perquè reflecteix la vida real.



Ken Loach a IMdB
It's a Free World... a IMdB