Babelia - Alfaguara, Alfaguara - Babelia. Paper - digital, digital - paper.

L’autobombo. Aquesta és la manera més barata d’omplir, setmanalment, un suplement cultural. A part de ser relativament fàcil perquè casi no cal moure’s de la cadira per tenir la materia prima, és d’allò més rentable: recomanes les publicacions de l’editorial del teu mateix grup i, els lectors, a més de comprar-te el diari, ara et compren llibres. Aquest és el cas d’El País que en el seu suplement Babelia no fa massa més que fer ressenyes, recomanacions i entrevistes sobre els llibres publicats per Alfaguara, també del Grup Prisa. Potser no és tot el que fa però és clar que defèn a mort els “intocables” d’Alfaguara. L’any 2004, el crític Ignacio Echevarría, que feia 14 anys que participava a Babelia, va escriure una crítica negativa sobre El hijo de acordeonista de Bernardo Atxaga. El llibre era un dels plats forts que llençava al mercat aquella tardor Alfaguara. Des d’aleshores, Echevarría va deixar de ser publicat a Babelia tot i enviar-hi articles.

Tot i pretendre ser un suplement cultural no solament literari, la sensació que dóna Babelia en la versió impresa és “llibres, llibres i més llibres”. No succeeix el mateix quan es visita la versió web: els continguts són més variats, es renoven, són un ventall ampli d’articles culturals. Fotografia, cinema, exposicions, disseny... S’intercalen amb les peces sobre literatura que tanta rellevància reben en la composició sobre paper. Potser és que entenen que no només els llibres són el que el públic entén com a cultura i que, si no li ofereix aquesta informació Babelia, ho buscarà en un altre web. No succeeix el mateix un cop compres el diari: si no trobes el què hi busques, no en compraràs un altre.

La riquesa en continguts que suposa l’espai digital però, es veu deslluïda per allò què gaudeix el paper: el disseny. La presentació acurada es perd en uns texts amorfs, feixucs, carregosos i plans que avorreixen profundament al lector. Si ja costa prou llegir en una pantalla que mai s’acaba, on hi ha anuncis de coloraines que canvien constantment... Més succeeix si no es té en compte l’estètica. Tot aquella intenció posada en els continguts s’esfuma perquè no hi ha qui resisteixi navegar pel seu insípid menú i per les seves grises pàgines.

Free entrance

"Algú es dedica a penjar quadres pels carrers del centre de Sabadell". Usualment, tal com les normes de redacció periodística indiquen, aquest no seria un titular apropiat ja que l'"algú" desmereix tota atenció mediàtica per marginal i poca cosa. Però aquest article hi posa l'èmfasi, en l'algú o en la seva feina.

Algú es dedica a penjar quadres pels carrers del centre de Sabadell, sí. No els firma. Al vespre no hi són, de bon matí, sí. I per què? Qui ho sap. Però aquest cas no és únic. Hi ha molts artistes que treuen les seves obres al carrer i que ho converteixen, segons algunes opinions, en un "art de masses".

Les figures de les Rambles, els polèmics grafits de Banksy... en són dos dels exponents més coneguts mundialment. Les primeres entretenen els passejants i han dotat el vial de Barcelona d'un caràcter únic i que atreu a miliers de persones. És art? Bé, té l'aspecte d'un espectacle, si més no. Però potser el seu encant es perd amb la finalitat més o menys comercial de la seva presència.
Banksy no deixa de ser menys contradictori. El grafiter de Bristol, que ha pintat a plantilla parets de mig món amb les seves mordaces crítiques al sistema capitalista, no deixa indeferent al públic general quan ven les seves obres a Sotheby's per 102.000 lliures (uns 160.000€, uns 25 milions de pessetes).

Si cotitza és artista i, per tant, fa art? No, aquesta és la idea que es vol vendre des de les elits: si pagues entrada, té qualitat, és cultura. Si no es paga és perquè no val la pena. Però no, aquesta lògica capitalista no pot ser que resumeixi l'art.
L'art és expressió i , tot i que pot tenir una finalitat lucrativa, la seva intenció s'inicia ben lluny d'aquest propòsit. Banksy porta la denuncia gràfica al carrer i l'anònim sabadellenc sembla voler decorar les parets de la ciutat per convertir-la en una galeria pública d'art. La voluntat del segon sembla ser només estètica -també havia penjat obres de crítica social però ja han estat retirades-però, qui negarà que aquesta manera d'exposar la seva obra no deixa de ser una crítica a la cultura d'elit de fer-cua-i-pagar-entrada? Els seus quadres no criden amb ràbia que no s'hauria de posar preu per accedir a l'art?

Els quadres de l'anònim sabadellenc es poden veure fins que els despengin pels carrers de la ciutat vallesana. Al carrer de les Paus i a la plaça del Gas. Free entrance, baby (perquè, si al final no és art, et queda el consol que no t'hi has deixat diners per veure-ho i per viure-ho).

"Lo nuestro va a ser maravilloso o no va a ser" ("Lo mejor de mí", Roser Aguilar)

Pot semblar que la paraula està de moda: "intimista", però és així com pot definir-se l'òpera prima de la catalana Roser Aguilar, "Lo mejor de mí". Tal i com va explicar la directora en la xerrada de la preestrena als cinemes Renoir Floridablanca de Barcelona acompanyada dels protagonistes i del director de fotografia, Isaac Vila, Aguilar pretenia explicar una història d'amor, de pèrdua de la innocència. El fil que articula tot això és la història de Raquel (Marian Alvárez), una jove entossudida en què la seva relació de parella sigui extraordinària, perfecta, com en un conte de fades. Amb aquest propòsit demana al seu noi, Tomás (Juan Sanz), d'anar a viure junts. Poc després de traslladar-se, Tomàs cau greument malalt i ha de ser hospitalitzat. En aquest punt, Raquel cerca la manera d'ajudar a sortir el seu estimat de la malaltia. Ara li cal decidir què és capaç de fer per amor. Aquest enfrontament a la realitat canviarà el punt de vista de Raquel irremeiablement.

Tal com expressava l'actor Juan Sanz (Tomás), la pel·lícula no mostra: suggereix. Una pel·lícula amb poc text on tot es deixa entendre a partir de les mirades dels protagonistes, només efectiu si les interpretacions d'aquestos són rodones. I ho són. Marian Álvarez va rebre el Lleopard a la Millor Actriu de Locarno i durant la nit de dimarts no va deixar de rebre elogis dels assistents a la sala.

La pel·lícula, a més, compta amb la participació d'artistes com Lluís Homar, Carmen Machi i Marieta Orozco. Les seves intervencions, però, són minses i és que, en la cerca de la senzillesa, Aguilar va decidir suprimir les subtrames de personatges secundaris per ratificar la força de la trama principal. Amb tot, es preveu que aquestes escenes eliminades apareguin en un futur com a extres en el DVD de la pel·lícula.

A banda de les magnífiques interpretacions, és també remarcable la fresca visualitat amb què està construït el film. Un rodatge poc convencional -per tal de donar llibertat de moviment als actors van enregistrar-se moltes escenes sense trípode perquè la càmera els pogués seguir- i un muntatge arriscat aporten una nova alenada d'aire a la pantalla i és que la forma, en aquesta pel·lícula, té més importància que el contingut textual que molts cops és substituït per metàfores visuals.

A més de ser la primera pel·lícula de Roser Aguilar, aquest és el primer llarg d'Escándalo Films, productora de l'Escola Superior de Cinema i Audiovisuals a Catalunya (ESCAC) dins de la plataforma, impulsada per aquesta Escola, Òpera Prima que intenta donar la primera oportunitat als exalumnes de l'ESCAC.



"Lo mejor de mí" s'estrena el proper divendres 7 de març. Sumament encantadora, senzilla i reflexiva.

"El dia del profeta" de Joan Brossa (TNC)

"Cada vegada que m'acosto al teatre de Joan Brossa tinc la sensació de conèixer millor el teatre", diu Rosa Novell, directora de El dia del profeta, al programa de l'obra. Quin és aquest "teatre" al que es refereix Novell? Del cert, no ho sé, però l'Obra en tres actes i una apoteosi -subtítol que porta aquest escènic de Brossa- em semblava, a mesura que avançava, un carrousel de les fotografies de teatre que feia el meu pare fa vint anys.

L'obra, que ha estat programada a la Sala Petita del TNC en motiu del desè aniversari de la mort de l'autor, és un trencaclosques d'escenes que se succeeixen sense gaire solta ni volta, seguint l'estil brossià de l'absurd i el surrealisme. El seu estil no exclou, però, el compromís social: El dia del profeta es converteix dins del context franquista en una oda a la llibertat explicada a partir de tres lampistes, guàrdies civils amb caps de capgròs, un pianista i una cantant d'òpera i un grup d'actors acompanyats pel mateix Brossa i és que aquest va "escriure's" a sí mateix en crear el personatge d'un autor de teatre que corregeix als qui actuen si és que li canvien alguna coma del guió.

En resum, la peça és un bon recull d'una moralitat i d'unes problemàtiques que ens semblen llunyanes però que ens envolten cada dia. El què diran, si l'Església remena o no cireres dins l'Estat, el paper dels intel·lectuals... L'actualitat de les situacions atorga a Brossa el valor afegit de la transcendència dels seus mots que tenen sentit més enllà del paper escrit.
Destaquen, per sobre de la resta, els papers interpretats per Rosa Renom. Aquesta reconeguda actriu catalana converteix els textos del poeta en pura frescor... qualitat que manca en alguna de les escenes i és que, si alguna cosa pot dir-se de dolent de l'obra, és que el ritme d'alguns passatges resulta inconvenientment baix.

El dia del profeta de Joan Brossa estarà a la Sala Petita del TNC fins el proper 9 de març (Compte! Les funcions del dijous s'han suspès!).