“El hombre que no es capaz de extraer continuamente de su energía nuevos deseos, e incluso un individuo nuevo, ni de derribar todo lo que ha quedado viejo y podrido para reafirmarse, no es un hombre: es un burgués, un boticario, un cualquiera”.
Amedeo Modigliani, pintor.
Modigliani (Livorno 1984 - París 1920) era un bell jove italià que l'any 1906 va aterrar a París perquè havia sentit a parlar del bullici artístic que allà si hi vivia. Aleshores tenia 21 anys. Pintava des dels 14 i des dels 18 arrossegava una tuberculosi.
S'instal·là al Bateau-Lavoir, una casa d'artistes situada al Montmartre. La butte ("altell" en francès, nom popular del turó del Montmartre) era el centre bohemi i artístic més productiu de la ciutat. La convivència amb artistes com Brâncusi, Derain, Picasso o Rivera va proveir-lo bastament de tècniques, punts de vista, influències. Amb el malagueny descobrien i admiraven les màscares africanes que s'exposaven al Trocadéro. De Cézanne n'aprenia la creació dels volums a través del color i amb Brâncusi polia el seu talent en l'escultura, faceta poc coneguda i curta de Modigliani que va haver de deixar pels problemes respiratoris que li causava la pols.
Modigliani vivia i vivia ràpid. Estava malalt, la seva salut era dèbil. I s'afanyava a perdre-la amb l'alcohol i l'haixix. Però ell n'era conscient: mai deixava res per l'endemà. Els retrats els feia en una o dues sessions i mai els retocava. No obstant, els qui van ser els protagonistes dels seus llenços afirmaven que semblava que els hagués despullat l'ànima.
Modigliani era també un casanova. La seva bellesa i el seu savoir faire -quan no es veia ennuvolat per l'usual baf d'embriaguesa- seduïa a totes les dones.
Però les seves relacions van ser tan tenebroses com els ambients on es movia. Beatrice Hastings va ser una de les companyes que més li durà però no fou la última. Jeanne Hébuterne, una jove estudiant de 18 anys que havia posat pel seu amic Foujita, va ser qui el va acompanyar fins que va morir. Modi, tal com l'anomenaven els seus amics, havia demanat permís al govern francès per contraure matrimoni amb la jove. El permís, però, no va arribar a temps: poc després que el demanés Amedeo moria a París a causa de l'empitjorament del seu estat de salut. En morir, l'any 1920, no només va deixar la seva obra artística com a llegat: de la unió amb Hébuterne en nasqué, pocs mesos abans de la mort del pintor, la petita Jeanne Modigliani. La nena pràcticament no va conèixer el seu pare. Ni tampoc a la seva mare: Hébuterne va suicidar-se dos dies més tard del traspàs d'Amedeo.
A "Modigliani y su tiempo", retrospectiva del pintor emplaçada al Museu Thyssen-Bornemisza i a la Sala d'Exposicions Caja Madrid de Madrid, li queda un mes de vida. La doble exposició recull una extensa mostra del seu treball així com obres dels seus mestres i amics.
La qualificació? Un 10 sobre 10, un 100 sobre 100. Un EXCEL·LENT amb majúscules, immens i enorme. Els seus quadres i escultures, sublims. Les explicacions són justes i entenedores, les obres que acompanyen a les de Modigliani són excepcionalment adequades per il·lustrar les influències, les corrents parisenques de principi de segle passat. És un trencaclosques de bells colors, d'ulls ametllats, colls torts, galtes dolçament ruboritzades i blaus grisosos que encaixen a la perfecció, que commouen, que colpeixen per freds i per pintats amb desmesurada passió.
Poder observar el traç de les seves pinzellades és un dels moments més feliços de la meva vida, comparable a ser als peus de la Niké de Samotracia o que la lluentor dels quadres de Klimt -al costat d'obres de Schiele, Moser i Kokoschka- dibuixi taques clares a la teva cara i a la teva roba. Una de les millors exposicions que servidora a vist mai. Servidora que porta temps empaitant Modigliani per Europa, sense massa èxit fins el passat més de març.
S'instal·là al Bateau-Lavoir, una casa d'artistes situada al Montmartre. La butte ("altell" en francès, nom popular del turó del Montmartre) era el centre bohemi i artístic més productiu de la ciutat. La convivència amb artistes com Brâncusi, Derain, Picasso o Rivera va proveir-lo bastament de tècniques, punts de vista, influències. Amb el malagueny descobrien i admiraven les màscares africanes que s'exposaven al Trocadéro. De Cézanne n'aprenia la creació dels volums a través del color i amb Brâncusi polia el seu talent en l'escultura, faceta poc coneguda i curta de Modigliani que va haver de deixar pels problemes respiratoris que li causava la pols.
Modigliani vivia i vivia ràpid. Estava malalt, la seva salut era dèbil. I s'afanyava a perdre-la amb l'alcohol i l'haixix. Però ell n'era conscient: mai deixava res per l'endemà. Els retrats els feia en una o dues sessions i mai els retocava. No obstant, els qui van ser els protagonistes dels seus llenços afirmaven que semblava que els hagués despullat l'ànima.
Modigliani era també un casanova. La seva bellesa i el seu savoir faire -quan no es veia ennuvolat per l'usual baf d'embriaguesa- seduïa a totes les dones.
Però les seves relacions van ser tan tenebroses com els ambients on es movia. Beatrice Hastings va ser una de les companyes que més li durà però no fou la última. Jeanne Hébuterne, una jove estudiant de 18 anys que havia posat pel seu amic Foujita, va ser qui el va acompanyar fins que va morir. Modi, tal com l'anomenaven els seus amics, havia demanat permís al govern francès per contraure matrimoni amb la jove. El permís, però, no va arribar a temps: poc després que el demanés Amedeo moria a París a causa de l'empitjorament del seu estat de salut. En morir, l'any 1920, no només va deixar la seva obra artística com a llegat: de la unió amb Hébuterne en nasqué, pocs mesos abans de la mort del pintor, la petita Jeanne Modigliani. La nena pràcticament no va conèixer el seu pare. Ni tampoc a la seva mare: Hébuterne va suicidar-se dos dies més tard del traspàs d'Amedeo.Amedeo Modigliani
Nu recolzat, 1917
Staatsgalerie Stuttgart
Nu recolzat, 1917
Staatsgalerie Stuttgart
A "Modigliani y su tiempo", retrospectiva del pintor emplaçada al Museu Thyssen-Bornemisza i a la Sala d'Exposicions Caja Madrid de Madrid, li queda un mes de vida. La doble exposició recull una extensa mostra del seu treball així com obres dels seus mestres i amics.
La qualificació? Un 10 sobre 10, un 100 sobre 100. Un EXCEL·LENT amb majúscules, immens i enorme. Els seus quadres i escultures, sublims. Les explicacions són justes i entenedores, les obres que acompanyen a les de Modigliani són excepcionalment adequades per il·lustrar les influències, les corrents parisenques de principi de segle passat. És un trencaclosques de bells colors, d'ulls ametllats, colls torts, galtes dolçament ruboritzades i blaus grisosos que encaixen a la perfecció, que commouen, que colpeixen per freds i per pintats amb desmesurada passió.
Poder observar el traç de les seves pinzellades és un dels moments més feliços de la meva vida, comparable a ser als peus de la Niké de Samotracia o que la lluentor dels quadres de Klimt -al costat d'obres de Schiele, Moser i Kokoschka- dibuixi taques clares a la teva cara i a la teva roba. Una de les millors exposicions que servidora a vist mai. Servidora que porta temps empaitant Modigliani per Europa, sense massa èxit fins el passat més de març.
3 comentaris:
Gemma, quina enveja que em fas!
Dubto que d'aquí al maig agafi l'AVE cap a Madrid per anar a trobar l'estimat Modi, així que hauré de deixar-lo per una altra ocasió. La llàstima és que la del Thyssen és una retrospectiva, i que poques vegades tindrem l'oportunitat de veure'n tantes obres juntes... Tot i que quan et trobes davant d'una de sola, la seva expressió sensual ja t'acapara els sentits.
Modigliani és un d'aquells artistes en què la seva vida acompanya en potència la seva obra i per això el fa més captivant. Sobretot el final turmentat d'ell i Jeanne, que descansen junts al cementiri de Pére Lachaise de París, entre cartes i dibuixos que els seus admiradors els han anat a portar a tall d'adoració.
No sé si l'hauràs vista, però hi ha la pel·lícula "Les Amants de Montparnasse" en què es recrea la vida del pintor. La semblança física de l'actor -Gérard Philipe- amb Modi és increïble, tot i que el Philipe és més poqueta cosa. I com a Jeanne, la bonica Anouk Aimée.
Gràcies per parlar-ne!
Jeanne Hébuterne les seves pintures
http://es.youtube.com/watch?v=5TNMnE-ZwyU
M'encanta això que has escrit de Modigliani, Gemma. És un pintor que estimo.
Tanmateix, fixa't en un detall. A l'encapçalement hi inclous una frase seva. Una frase que, com és lògic, devia dir en francès. Sembla un absurd que, tot i això, la frase no aparegui ni en la seva llengua original ni en català, que és la llengua del web, sinó en una tercera. Talment com si Modigliani ho hagués dit en espanyol.
Suposo que està extreta d'algun llibre en espanyol, però no deixa de ser una traducció que n'haurà fet l'autor en qüestió, i que, per tant, és subjectiva.
Tot plegat es tracta d'una inèrcia molt catalana motivada per les poques lectures que fem en la nostra llengua. Per això, com he hem llegit "Juli Cèsar" en espanyol acabem dient: "I Juli Cèsar va dir: '¿Tu también, Brutus?'. Però Juli Cèsar no ho va dir pas en espanyol.
Jo crec que el més lògic seria escriure la frase de Modigiani en català. Però el web és teu, naturalment, i tens dret a fer el que vulguis.
Moltes gràcies per llegir-me i disculpa.
Víctor Alexandre
www.victoralexandre.cat
Publica un comentari a l'entrada