UTOPIA 79

Un got d'aigua i un ou. Els nens de Nicaragua, durant la Pasqua, seguien aquesta tradició, la d'abocar l'ou fresc dins de l'aigua i deixar-lo reposar al sol per observar, més tard, quines formes havia dibuixat i llegir-hi el seu futur. Però aquest joc s'ha perdut. Després de la revolució sandinista, viscuda entre finals dels '70 i primers dies dels '80, sembla que els nens no tinguin somnis a complir.

El director català Joan López Lloret, ha construït un interessant recorregut a aquells dies de somni i desil·lusió de la lluita sandinista. Per fer-ho, a Utopia 79, ha recorregut a testimonis de catalans que, descontents amb com s'havia dut a terme la transició espanyola, van decidir viatjar a Nicaragua i col·laborar i viure la seva revolució. A banda d'ells, entre qui destaca la figura de Walter Tauber, periodista que treballà com a corresponsal durant aquella època al país, també n'és protagonista el poble nicaragüenc. Gràcies a la col·laboració amb el Institut Nicaragüense de Cine, principal productor de films propagandistes revolucionaris d'aleshores, el film compta amb un extens recull d'imatges que testimonien el període.

Naixem, creixem, ens reproduïm i morim. Una revolució fa el mateix. Els somnis es conceben, es fan grans, es realitzen... i un dia desapareixen. Mirar enrere, mirar cara a cara a un somni viscut i perdut, no deixa de ser, contradictòriament, esperançador.
Un documental de regust amarg on falta una mica de contextualització.

Al Cine Maldà de Barcelona.

Resos per compartir una barca. O ser marit i muller.

Mil años de oración (A thousand years of good prayers) és la història amb què Wayne Wang va guanyar la Concha d'Or a la Millor Pel·lícula en la passada edició del Festival de Cinema de Sant Sebastià. El film arriba aquest divendres als cinemes.

El Sr.Shi (Henry O) arriba a EUA. Visita la seva filla, Yilan (Feihong Yu), que fa 12 anys que va marxar de Xina. Lluny de la idea de vida que aquest pare desitja per la jove, ella s'acaba de divorciar. Shi no entén res: ni perquè la seva filla ha perdut el marit, de què li has servit l'educació xinesa que ha rebut, per què no és feliç al país on els somnis es fan realitat... ni per què ell no ha estat bon pare. Davant de l'allau de preguntes i el control que aquest intenta exercir el jubilat sobre la filla madura i adulta, Yilan només fa una cosa: ésser esquiva. El pare suposa una nosa però, tard o d'hora, els motius del divorci de la filla i les impressions de tots dos, acabaran sortint a la llum. Cal, com diu la dita xinesa que inspira el nom de la pel·lícula, molt camí per arribar a la confiança, per a que dos punts es toquin.

Tot i que soni a tòpic, als xinesos els costa dir el què senten. Potser es per això que l'acció de la cinta es concentra en els últims cinc minuts d'una hora i mitja de projecció. Però no hi fa res: la resta del relat és un entendridor recull dels moments que Shi viu a Amèrica, alguns d'ells, molt divertits.

Wang recollint el guardó i el tràiler, en alemany:



A partir del divendres 4 d'abril. Als Verdi.

"Lo nuestro va a ser maravilloso o no va a ser" ("Lo mejor de mí", Roser Aguilar)

Pot semblar que la paraula està de moda: "intimista", però és així com pot definir-se l'òpera prima de la catalana Roser Aguilar, "Lo mejor de mí". Tal i com va explicar la directora en la xerrada de la preestrena als cinemes Renoir Floridablanca de Barcelona acompanyada dels protagonistes i del director de fotografia, Isaac Vila, Aguilar pretenia explicar una història d'amor, de pèrdua de la innocència. El fil que articula tot això és la història de Raquel (Marian Alvárez), una jove entossudida en què la seva relació de parella sigui extraordinària, perfecta, com en un conte de fades. Amb aquest propòsit demana al seu noi, Tomás (Juan Sanz), d'anar a viure junts. Poc després de traslladar-se, Tomàs cau greument malalt i ha de ser hospitalitzat. En aquest punt, Raquel cerca la manera d'ajudar a sortir el seu estimat de la malaltia. Ara li cal decidir què és capaç de fer per amor. Aquest enfrontament a la realitat canviarà el punt de vista de Raquel irremeiablement.

Tal com expressava l'actor Juan Sanz (Tomás), la pel·lícula no mostra: suggereix. Una pel·lícula amb poc text on tot es deixa entendre a partir de les mirades dels protagonistes, només efectiu si les interpretacions d'aquestos són rodones. I ho són. Marian Álvarez va rebre el Lleopard a la Millor Actriu de Locarno i durant la nit de dimarts no va deixar de rebre elogis dels assistents a la sala.

La pel·lícula, a més, compta amb la participació d'artistes com Lluís Homar, Carmen Machi i Marieta Orozco. Les seves intervencions, però, són minses i és que, en la cerca de la senzillesa, Aguilar va decidir suprimir les subtrames de personatges secundaris per ratificar la força de la trama principal. Amb tot, es preveu que aquestes escenes eliminades apareguin en un futur com a extres en el DVD de la pel·lícula.

A banda de les magnífiques interpretacions, és també remarcable la fresca visualitat amb què està construït el film. Un rodatge poc convencional -per tal de donar llibertat de moviment als actors van enregistrar-se moltes escenes sense trípode perquè la càmera els pogués seguir- i un muntatge arriscat aporten una nova alenada d'aire a la pantalla i és que la forma, en aquesta pel·lícula, té més importància que el contingut textual que molts cops és substituït per metàfores visuals.

A més de ser la primera pel·lícula de Roser Aguilar, aquest és el primer llarg d'Escándalo Films, productora de l'Escola Superior de Cinema i Audiovisuals a Catalunya (ESCAC) dins de la plataforma, impulsada per aquesta Escola, Òpera Prima que intenta donar la primera oportunitat als exalumnes de l'ESCAC.



"Lo mejor de mí" s'estrena el proper divendres 7 de març. Sumament encantadora, senzilla i reflexiva.

"Mor i seràs lliure" o de jugar de camí a l'escola (Buda explotó por vergüenza)

Baktai (Nikbakht Noruz) té 6 anys i una il·lusió gegant d'anar a l'escola per aprendre a llegir i conèixer contes divertits. És el seu somni però a l'Afganistan és difícil que els somnis es converteixin en realitat, sobretot quan no tens llibreta, ni llapis, ningú et compra els ous i no pots trobar l'escola perquè ets incapaç de seguir el camí que et marca el sol perquè t'enlluerna... I perquè el terra està ple de mines antipersona, els talibans van destruir fa poc la imatge de Buda que tenies com a veïna i la brega entre aquests i els americans és el pa de cada dia i el que alimenta, fins i tot, l'imaginari dels nens que juguen de camí cap a l'escola.

Despietat humana (En un mundo libre..., Ken Loach)

El proper divendres s’estrena als nostres cinemes En un mundo libre... (It's a free world...), la última pel·lícula del director Ken Loach. Aquest cineasta ens acosta, un cop més, una història de temàtica social -aquest cop basada en l’explotació laboral dels immigrants al primer món- en què les paraules “lluita” i “llibertat” es converteixen en els estendards del seu discurs.

Angie (Kierston Wareing), una mare soltera de 33 anys, decideix, amb l’ajuda de la seva amiga Rose (Juliet Ellis), muntar la seva pròpia empresa de contractació temporal d’immigrants. Amb la seva experiència, el seu savoir faire i una moto, en poc temps subministren treballadors a un bon grapat d’empreses. Això sí, sense cap tipus de llicència ni regulació estatal més enllà dels permisos de residència dels seus empleats.

Angie no és la millor mare que podria tenir Jamie però l’afany de la mare per a que no falti de res al nen és un motor extraordinari per a la nova empresària que, aviat, es començarà a veure envaïda per una despietat d’acció paradoxalment humana i plena de bona fe, nascuda i morta de l’empatia.

Estafes, agressions, desil·lusions... són el carburant per als 90 minuts d’aquest film realista i –per tant– angoixant que no deixa cap bri de temps per al descans i la tranquil·litat de l’espectador. Aquest reflexiona sobre ètica i desigualtats mentre comparteix patiment amb la situació cada cop més enrevessada en què es troba Angie en aquest món lliure i salvatge on les normes existents semblen ser-hi per ser transgredides.

Al cap i a la fi, una pel·lícula amb un missatge dur però necessari de ser escoltat. Un missatge dur perquè reflecteix la vida real.



Ken Loach a IMdB
It's a Free World... a IMdB