Babelia - Alfaguara, Alfaguara - Babelia. Paper - digital, digital - paper.

L’autobombo. Aquesta és la manera més barata d’omplir, setmanalment, un suplement cultural. A part de ser relativament fàcil perquè casi no cal moure’s de la cadira per tenir la materia prima, és d’allò més rentable: recomanes les publicacions de l’editorial del teu mateix grup i, els lectors, a més de comprar-te el diari, ara et compren llibres. Aquest és el cas d’El País que en el seu suplement Babelia no fa massa més que fer ressenyes, recomanacions i entrevistes sobre els llibres publicats per Alfaguara, també del Grup Prisa. Potser no és tot el que fa però és clar que defèn a mort els “intocables” d’Alfaguara. L’any 2004, el crític Ignacio Echevarría, que feia 14 anys que participava a Babelia, va escriure una crítica negativa sobre El hijo de acordeonista de Bernardo Atxaga. El llibre era un dels plats forts que llençava al mercat aquella tardor Alfaguara. Des d’aleshores, Echevarría va deixar de ser publicat a Babelia tot i enviar-hi articles.

Tot i pretendre ser un suplement cultural no solament literari, la sensació que dóna Babelia en la versió impresa és “llibres, llibres i més llibres”. No succeeix el mateix quan es visita la versió web: els continguts són més variats, es renoven, són un ventall ampli d’articles culturals. Fotografia, cinema, exposicions, disseny... S’intercalen amb les peces sobre literatura que tanta rellevància reben en la composició sobre paper. Potser és que entenen que no només els llibres són el que el públic entén com a cultura i que, si no li ofereix aquesta informació Babelia, ho buscarà en un altre web. No succeeix el mateix un cop compres el diari: si no trobes el què hi busques, no en compraràs un altre.

La riquesa en continguts que suposa l’espai digital però, es veu deslluïda per allò què gaudeix el paper: el disseny. La presentació acurada es perd en uns texts amorfs, feixucs, carregosos i plans que avorreixen profundament al lector. Si ja costa prou llegir en una pantalla que mai s’acaba, on hi ha anuncis de coloraines que canvien constantment... Més succeeix si no es té en compte l’estètica. Tot aquella intenció posada en els continguts s’esfuma perquè no hi ha qui resisteixi navegar pel seu insípid menú i per les seves grises pàgines.